dilluns, 18 de setembre de 2017

Al·lusió a una sort (de forma adversa)

Aquell matí esmorzava a la taula que la mare va restaurar i pintar d'un color blanc trencat. M'encanta esmorzar en aquella taula, perquè quan seiem allà ho hem de fer al terra a uns coixins preciosos que la Tere ens va portar d'un mercat del Marroc. Aquell matí esmorzava a la taula que tant m'agrada, quan de fons una dona deia que amb tan sols dotze euros al mes el pobre nen desnutrit, es podria salvar. I em vaig trobar pensant en què el jersei que portava probablement m'hauria costat això en alguna rebaixa mentre em posava un tros de formatge a la boca. En com la gent decideix posar la seva vida enlaire, quan d'altres ni tan sols saben el significat de la paraula viure. De cop, em vaig trobar submergida en una tristor, que no lamentava que aquell nen no pogués menjar, sinó que lamentava que no tingués la capacitat de sentir amor per viure, amor per l'art, amor per totes aquestes coses boniques que m'agraden de la (meva) vida. I em vaig trobar lamentant, també, que no tingués la capacitat de poder despreciar la cara bruta de la humanitat. I em va semblar que els pobres som nosaltres: escassos, insuficients. Pobres d'esperit.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada