dilluns, 18 de setembre de 2017

Al·lusió a una sort (de forma adversa)

Aquell matí esmorzava a la taula que la mare va restaurar i pintar d'un color blanc trencat. M'encanta esmorzar en aquella taula, perquè quan seiem allà ho hem de fer al terra a uns coixins preciosos que la Tere ens va portar d'un mercat del Marroc. Aquell matí esmorzava a la taula que tant m'agrada, quan de fons una dona deia que amb tan sols dotze euros al mes el pobre nen desnutrit, es podria salvar. I em vaig trobar pensant en què el jersei que portava probablement m'hauria costat això en alguna rebaixa mentre em posava un tros de formatge a la boca. En com la gent decideix posar la seva vida enlaire, quan d'altres ni tan sols saben el significat de la paraula viure. De cop, em vaig trobar submergida en una tristor, que no lamentava que aquell nen no pogués menjar, sinó que lamentava que no tingués la capacitat de sentir amor per viure, amor per l'art, amor per totes aquestes coses boniques que m'agraden de la (meva) vida. I em vaig trobar lamentant, també, que no tingués la capacitat de poder despreciar la cara bruta de la humanitat. I em va semblar que els pobres som nosaltres: escassos, insuficients. Pobres d'esperit.

dissabte, 12 d’agost de 2017

El dia que vaig escriure un poema

Que vive en libertad,
cual pájaro
De corazón oceánico
Y nubes dulces.

Cual pájaro
de corazón dulce
Y libertad oceánica
que vive en las nubes.

Pájaro oceánico,
que vives en los corazones,
y eres libre y dulce
como las nubes rosadas.

diumenge, 2 de juliol de 2017

Mitologia romàntica

Les llegendes romàntiques no tenen mai final feliç. El fueron felices y comieron perdices sempre amaga una incògnita; darrere de la expectativa dels desitjos que van dins dels fanalets de Sant Joan, que ves on han anat a parar, s'amaga una realitat.

Caminar sota la llum màgica de la lluna plena i descobrir el món fantàstic de les estrelles, és bonic fins que de cop i volta un llop amb les dents afilades interromp en el camí. 
Tan de bo tornis a néixer i t'acompanyin la intuïció i la llum en la foscor. El fueron felices y comieron perdices, però sobretot, el ser feliç.

diumenge, 14 de maig de 2017

Dia de sol

Una de les coses que més li agraden de diumenge és sobreposar el seu rostre amb la mar a través del vidre, intuir la seva olor i passar la llengua pels llavis i sentir la sal. El soroll del taca taca de les víes comuflat per l'onada de pensaments que l'invaeixen. I aquella llum perfecta que acarona el rostre amb tanta sutilesa.

A mi els diumenges m'encanten. Potser perquè em transporten als seus llavis salats.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Flor de primavera

Et veies com arbre d'hivern, sec i solitari. Però amb aquella bellesa innata que tenen les branques esveltes a la llum de la lluna. A l'interior, retenies sentiments de fulles seques per quan arribés el nou creixement. I és que les plantes que atrauen les papallones (a la panxa) són les més florides i les que tenen el teu nom. No has volgut deixar perdre la vitalitat, la alegria i la bellesa; segueixes oferint una àmplia varietat de colors. Potser amb més força que mai.

Et veus tan bonica. Com flor de primavera.

Flors, flors i més flors. I anar florint.





dimecres, 8 de març de 2017

La llum de la foscor

La bellesa es troba a la foscor, aquella a la que nens i nenes tenen por. No saben que llueix de forma animal, i és espectacular! Ja ho diuen, és com un estrany poder que ens atrapa: perquè en el moment més fosc de tots hi ha tanta vida? 

Avui la lluna torna a estar maquíssima i a mi m'han vingut al cap els contes de l'àvia; les analògiques de Dinamarca, el fred i el gris. Sobretot la que està a contrallum i amb el teu polse esquerre sobresortint per una cantonada. 

diumenge, 12 de febrer de 2017

Efímer

De dies que no entens, però que estimes fort i enyores. 

Sempre m'han agradat els peixos, perquè obliden i no pateixen. Perquè viuen en un present constant, en aquesta fugacitat que no es para a pensar en l'amor, que se'n va i es torna efímer. Que pateix i no oblida; que es fon com quan tires un paper a la llar de casa i cala tan ràpid com s'esfuma. Que cabró l'amor. Que pateix i no oblida. Sempre queda l'escalfor amb regust a calfred, sobretot en els dies més freds. I no oblida. No oblida els petons dolços que et desfeien com al paper, com l'amor que ja no crema.