diumenge, 12 de febrer de 2017

Efímer

De dies que no entens, però que estimes fort i enyores. 

Sempre m'han agradat els peixos, perquè obliden i no pateixen. Perquè viuen en un present constant, en aquesta fugacitat que no es para a pensar en l'amor, que se'n va i es torna efímer. Que pateix i no oblida; que es fon com quan tires un paper a la llar de casa i cala tan ràpid com s'esfuma. Que cabró l'amor. Que pateix i no oblida. Sempre queda l'escalfor amb regust a calfred, sobretot en els dies més freds. I no oblida. No oblida els petons dolços que et desfeien com al paper, com l'amor que ja no crema.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada